Colors. En aquell món gris on
vivia, en aquell aiguabarreig negre i blanc que componia el paisatge únic de
Basília, ¿on podia trobar colors?. N'hi havia, sí, però eren tan pocs i
deslluïts que a penes tenien consistència: alguns brins d'herba als marges de
les voreres, el vermell gastat de la pedra d'alguna façana, el blau deslluït
d'un antic senyal de trànsit.... I fins i tot aquests eren inaccessibles perquè
tot el que tingués a veure amb els colors formava part de la llista de
prohibicions i de secrets. Només hi havia un color que Tobies Ot tenia a la
vora, sense restriccions: el rosa pàlid de les etiquetes amb la imatge de la
senyoreta Volacors que cada dia li passaven pel davant a la línia de l'empaquetadora.
No va ser fàcil localitzar el
lloc d'on podia agafar les etiquetes sense que ningú se n'adonés. Les cames i
les mans li tremolaven mentre deixava la feina un moment, just abans de la
pausa per al dinar, i amb l'excusa que havia d'anar al lavabo amb urgència
s'endinsava als magatzems. Estava del tot prohibit creuar aquella línia, i per
fer més clara la prohibició hi havia unes càmeres enfocades al llindar de la
porta. Però Tobies Ot havia comprovat feia dies que estaven apagades, i que en
el cas que algú les volgués tornar a posar en funcionament calia, en primer
lloc, treure'n la pàtina espessa de pols que s'acumulava a l'objectiu. Va
avançar, doncs, fins al fons dels magatzems. En una prestatgeria metàl·lica va
trobar una caixa de cartró amb una etiqueta antiga enganxada a la part
superior, però no va gosar obrir-la tot i que el rosa de la imatge de la
senyoreta Volacors era molt més intens que el de les etiquetes actuals. Va
buscar una mica més. I llavors sí, al fons del fons d'un dels prestatges de
baix de tot, va trobar una altra capsa d'etiquetes defectuoses, noves i velles,
moltes d'estripades o mal impreses. En va agafar un bon grapat i se les va
entaforar dins dels pantalons, fent faixa amb la beta dels calçotets, i dissimulant
l'encarcarament va tornar al seu lloc a la línia. L'Alèxia Ku ja l'esperava i
tots dos van anar a dinar. I després de dinar va continuar la jornada fins que
va ser hora de plegar i va deixar enrere la fàbrica. Com cada tarda, es va
acomiadar a la cantonada de l'avinguda, i va acabar de passejar el seu
encarcarament pel carrer, amb els dits dels peus enravenats dins de les botes
de pell tova, fins que va poder tancar la porta del pis darrere seu.
Va posar les etiquetes sobre
la taula de la cuina, una al costat de l'altra, fent un petit mosaic, i va
aturar-se un moment a examinar les diferències entre les etiquetes noves i les
antigues. Després, amb la fulla d'un ganivet llarg, va començar a treure
raspadures de color rosa del paper, les va posar en un bol, hi va abocar una
mica d'aigua calenta i va deixar que la cel·lulosa absorbís el líquid i tot es
convertís en una pasta homogènia. Va donar aquelles sopes als pollets i els
petits becs s'ho van empassar en sienci, amb els ulls ben oberts i el coll ben
estirat. En pocs segons s'ho van acabar tot. Llavors, Tobies Ot va tornar a la
cuina i va preparar un altre bol i va tornar a donar sopes als pollets. I va
haver de fer un bol més, i un altre encara, fins que es van acabar les
etiquetes i a través de les pells quasi transparents dels pollets va veure la
rodonesa dels seus ventres plens.
Aquella nit va dormir d'una
tirada. Quan es va aixecar, a toc de despertador, va treure el nas pel passadís
per mirar els pollets, arraulits als peus del sofà. Des d'allà on era, semblava
que per sobre dels seus caps hi hagués un núvol rosa com de cotó de sucre. S'hi
va acostar i va veure que el núvol era molt més prim del que semblava, que
estava fet de petites bombolletes toves que es movien al ritme de la respiració
d'aquells petits cossos, com si el baf dels seus alès se'ls anés condensant
sobre el cap. Es va quedar una estona observant aquella meravella, la petita
meravella d'aquells bitxets tenyits encara de rosa que dormien als peus del
sofà. Una estona després, quan es treia la son de les orelles sota el raig
d'aigua de la dutxa, va començar el neguit altre cop. Només en un dia havia
gastat totes les etiquetes que havia pres. Havia de trobar una altra font, que
proveís de més matèria i de més colors. I l'únic lloc on podia trobar-ne era la
fàbrica. Més enllà dels magatzems, en la profunditat dels edificis annexos de
les instal·lacions que connectaven la fàbrica amb els laboratoris i les
instal·lacions de l'hospital, moltes en desús, per força hi havia d'haver més
dipòsits de material, nou o antic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada