Es va declarar el toc de queda: les portes tancades van quedar més tancades, les fronteres prohibides més prohibides. Els silencis es van fer més fondos i més feixucs i la grisor de l'aire es va tornar una mica més espessa. La gent apressava el pas i els carrers eren encara més deserts que de costum. Ningú no preguntava res i ningú no esperava respostes. L'Òscar era mort, i a falta de les conclusions finals de la investigació en curs, tothom sabia que allò no es podia canviar. L'estany tornava a ser un lloc intransitable, un decorat perdut al voltant del qual s'amuntegaven els grans dipòsits acumuladors d'energia que emmagatzemaven la producció de les turbines que omplien els terrats de la ciutat. Als espais comuns dels edificis comunitaris, a les fàbriques, a les botigues de queviures oficials, als dispensaris mèdics i a les dependències del govern, més i més controls i el zumzum somort dels informes de sota mà i les declaracions dels confidents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada