Envoltada amb la flassada, estirada sobre la catifa de davant del sofà, pell contra pell, Lara Das va sentir la calidesa del borrissol de Tobies Ot sobre el pit, l'únic espai on encara sentia l'aleteig de la vida. Tota la resta era la rigidesa del vidre tallant, la mort transparent que ja se l'enduia tota. Tobies Ot, entre somnis, incapaç ja de mantenir-se aferrat a la corda del món real, deixava anar paraules desfetes, retalls de frases que se li quedaven enganxats als llavis. Des d'allí on era, Lara Das va veure com la fotografia que hi havia sobre la taula, aquella imatge d'ells dos somrients, es començava a moure com si s'hagués convertit en una petita pantalla de cinema en color. Tots dos entraven i sortien de l'enquadrament, rient, mirant a càmera i saludant, fins que van desaparèixer del tot i la imatge va quedar fixa en un escenari buit. Lara Das va fer un últim esforç per moure el cos, el que encara quedava del seu cos real, i va girar el rostre cap al de Tobies Ot. Amb el llavis, li va dibuixar un petó sobre les parpelles closes, li va resseguir les galtes de nacre i finalment va abocar tot el que encara quedava d'ella sobre els llavis d'ell. Llengua contra llengua, va desfer-se del món sentint com darrere seu el que havien estat un per a l'altre cremava en un gran núvol vermell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada