Balances de precisió,
màquines de tallar, equips d'assequatge, alambins, compressors, forns
industrials, petites turbines i carros i més carros plens de bolets laminats.
Una altra sala immensa dedicada a la manipulació, i més enllà, una altra sala
on aquelles làmines blanques es convertien en un líquid viscós que des dels
alambins de decantació feia cap als dispòsits de solatge: cubes immenses, una
al costat de l'altra, amb tot d'aparells connectats que indicaven els petits
canvis que asseguraven el desenvolupament correcte del procés. Al final de tot,
els dipòsits de producte acabat, a punt d'envasar-se, a punt d'omplir els
petits flascons de vidre que una mica més tard, en una sala idèntica a l'altra
banda de la paret, anaven passant lentament per la cinta d'etiquetatge: una a
una, les ampolletes plenes de líquid rosa es giraven 30 graus perquè sobre la
pell de vidre se'ls adherís la imatge també de color rosa de la senyoreta
Volacors, el logotip del complement alimentici que actuava com a reconstituent
universal, especialment indicat en casos d'anèmia, de fatiga i d'insomni. Un
complement alimenciti a base de bolets màgics, de bolets de conte de fades. Com
el que hi havia estampat al cartell immens que presidia la sala al peu del qual
s'indicava el nom científic: Amanita muscaria. A la paret del costat, un armari
arxivador ple de calaixos i calaixets. Tobies Ot i Lara Das van obrir-ne
algunes portes i van fullejar el que hi havia a dins de les carpetes de cartró
identificades amb les lletres de l'abecedari: fotos i fotos en blanc i negre,
com les que Tobies Ot havia rebut a casa seva de mans d'aquell home de fum,
instantànies de vides passades on la gent apareixia alegre i despreocupada,
abraçada amb altra gent o rient davant de la càmera. Van buscar les inicials
dels seus cognoms i van trobar-se, una mica més joves, en aquells imatges
antigues: Lara Das banyant-se a la riba de l'estany un dia d'estiu, Lara Das
amb una osset de peluix a la mà, Lara Das vestida amb tutú dalt d'un escenari,
Lara Das i Tobies Ot davant d'un pastís d'aniversari, Tobies Ot vestit de festa
en un dia de celebració... Només els quedaven preguntes.
Una altra sala amb el pas
barrat però amb un gran finestral de vidre des d'on van veure dones adormides
estirades en lliteres, dones amb la panxa inflada i els ulls tancats, amb els
cabells protegits per un casquet ple de cables que feien cap als aparells de
control i implosionaven els seus somnis a les pantalles líquides: boscos de
fulles verdes, postes de sol sobre la línia d'un l'horitzó crepitant sobre el
mar turquesa, gerros de flors acabades de tallar, criatures corrent a la
sortida d'una escola... El líquid rosa de la Srta. Volacors els degotava pel
comptagotes que duien clavat a la mà i des de les pantalles les imatges dels
seus somnis rosa precipitaven en petites bosses que les dones tenien a peu del
llit, bosses de gelatina multicolor: blau, groc, vermell, cian, magenta...
Una altra sala encara, amb
l'accés vigilat per una càmera de
vídeo i un plafó d'identificació electrònica per regular-ne les entrades i
sortides. Però era l'únic pas per continuar endavant. Lara Das va donar un cop
d'ull a la pantalla líquida i va mirar Tobies Ot. Calia un codi, una
identificació personal, una empremta, alguna cosa que obrís el pany. Lara Das
va posar-se al davant de la petita pantalla. Va mirar fixament, acumulant tota
la seva força en la mirada buida amb què hi responia, i mentre el fred li
resseguia els peus i les cames i se li enfilava fins a l’estómac, la pantalla
va començar a il·luminar-se i a adquirir un to cada cop més vermell fins que
tot el plafó es va fondre i la porta es va obrir. Ningú a l'altra banda, cap
altre impediment per avançar excepte la fatiga extrema que els impedia fer una
passa endavant: Lara Das amb el cos a punt de trencar-se, amb els dits cremant
i els peus de marbre, Tobies Ot amb tot el pes del món a les parpelles, amb el
cervell cada cop més relligat per l'efecte dels narcòtics. Però tot i així van
endinsar-se al cor d'aquella sala ovalada plena de pantalles de control i de
càmeres de seguiment: tot el que passava en cadascuna de les sales que havien
deixat enrere es podia veure en directe a través d'un d'aquelles càmeres, fins
i tot el que passava als carrers de la ciutat, amb el detall del funcionament
de les grans turbines xucladores que hi havia instal·lades al terrat dels
edificis. A sota, els indicadors de producció, diferenciats pels colors de
l'arc de Sant Martí. Nivells de reserva, nivells de consum, i la identiticació
de la càrrega cada cop que hi havia un abocament, cada cop que una glopada de
colors extreta dels somnis entrava en una turbina.
Darrere de tot, omplint tot
el pany de paret, el plànol de la ciutat, amb el contorn vermell que
assenyalava els límits de la Zona Morta, la ubicació exacta dels xuclamels i la
frontera infraquejable de la tanca metàl·lica que separava l'estany de la zona
lliure exterior. Al costat, en els plàfons electrònics, les dades de seguiment:
nivells de radiació, població supervivent, població infectada. Només una via de
sortida: els embornals que hi havia sota l'Estany Tebi, que ni la boira rosa ni
els aparells de fumigació no havien aconseguit embotar amb la seva pluja
asfixiant i gelatinosa.
