Basília / Embornals / 1/24

Ningú hi havia parat esment, però després de la boira, quan la gelatina rosa començava a desfer-se, els embornals de la ciutat anaven encara plens, durant molts dies, d'aquella substància humida. I poc a poc, a mesura que l'aire tornava a omplir-se de gris, aquell greix adquiria una petita lluïssor quasi imperceptible que només es veia de nit. Era com si alguna cosa que venia de l'altra banda del forat, del món exterior que s'escolava més enllà del no-res, se sobreeixís per aquells melics metàl·lics per un estrany fenomen s'osmosi. Era un senyal, molt petit però suficient, que hi havia vida més enllà, en el vast territori desconegut que s'estenia a l'altra banda dels límits, enllà del territori prohibit.

Tobies Ot / Visites nocturnes / 3/23

 Mitja nit, encara. L'habitació en silenci, l'aire en repòs, només el fil de llum de les bombetes del passadís i la remor llunyana d'algun aparell elèctric, l'eco d'un timbre, algú que tossia unes portes més enllà. Atrapat a la teranyina dels somnis, amb la penombra galopant, Tobies Ot va sentir un petit corrent d'aire més fred. Hi havia algú més a l'habitació, algu que hi acabava d'entrar. Va sentir l'alenada d'una respiració a la vora i, tot seguit, la fiblada al braç d'una agulla. Després, tot es va fer confús i estrany, espès com un puré.

Tobies Ot / Visites nocturnes / 2/23

Sol a l'habitació, va estirar-se al llit i en el silenci fred que l'envoltava el passat recent li va tornar davant dels ulls en breus instantànies dels moments que acabava de viure: el missatge a través dels altaveus avisant d'una revisió no programada, la desfilada dels treballadors cap a la sala de cures, l'espera del seu torn a la porta, amb els dits dels peus barallant-se dins de les sabates i aquella suor freda que li entelava el pensament i les paraules. Només havien estat cridats a examen els companys de planta: deu persones del centenar llarg de treballadors de la fàbrica. Una revisió sorpresa, com les que es feien de tant en tant a les escales de veïns. Li van llegir a la cara abans d'entrar: una radiografia precisa que l'examen físic només va haver de corroborar. Els seus peus nus, sobre la superfície freda de la llitera, amb el manyoc de dits deixats anar, desorientats sota tanta claror, en aquell alliberament sobtat a deshora, eren ja informació pública, continguts d'un informe mèdic concloent. No havia calgut cap pregunta, cap prova diagnòstica, cap analítica. Només una trucada telèfonica avisant els serveis de guàrdia perquè s'enduguessin aquell home amb els cabells de punta que intentava tornar-se posar els mitjons i no se'n sortia.      

Tobies Ot / Visites nocturnes / 1/23

L'aigua freda s'escolava per l'aigüera de la dutxa en ordre invers al de les agulles del rellotge i Tobies Ot sentia que les seves esperances es diluïen en aquell remolí. Durant cinc hores seguides l'havien sotmès a un reconeixement mèdic complet i el seu cos nu havia estat exposat a la mirada impúdica de metges i infermers. Ja no hi havia secrets, només el diagnòstic exacte de les seves deformitats: les excrescències dels dits dels peus, el borrissol dels braços i l'impuls elèctric que li envermellia els cabells. Algú va tancar l'aigua de la dutxa i Tobies Ot es va trobar amb un braç que li allargava una tovallola blanca. Va sortir de la cabina tremolant, es va eixugar com va poder i es va posar la bata que li havien deixat sobre el tamboret de plàstic. Quan va estar llest dos guàrdies el van acompanyar passadís enllà fins a una de les habitacions de la planta d'observació. Mentre avançaven pel passadís blanc interminable, projectada en l'arrimador metàl·lic de la paret, va veure el seu perfil desencaixat, amb els peus embolicats amb un embenatge monstruós.

Lara Das / No tanquem mai / 3/22

La clau a la butxaca, els peus avançant. L'esgraó del portal. Uns metres més i cap a l'ascensor. Ningú esperant, ningú obrint o tancant les portes. El mateix silenci de fora però una mica més fondo, més pesant, més xardorós. L'ascensor es va aturar. Va obrir la porta, va entrar i va pitjar el botó. Una lleu oscil·lació d'arrencada un cop les portes de seguretat es van tancar davant dels seus ulls. Un petit parèntesi de solitud amb l'angúnia de saber qui hi hauria esperant al replà i què li diria si li preguntava on anava i per què tenia aquelles claus. Però l'ascensor es va aturar, i quan va obrir la porta no hi havia ningú per interrogar-la, només l'aire fosc de l'ampli replà interminable. Va arribar fins a la porta. Va treure la clau de la butxaca i la va enfonsar al pany. Mitja volta i el pany va cedir. Va tancar de pressa. L'esperaven les panxes buides dels pollets, que ja només depenen d'ella.

Lara Das / No tanquem mai / 2/22

Més cotxes patrulla, més ulls vigilants, més silenci gris degotant per les cantonades desertes. Mitja tarda i com si fos de nit, la gent entrant i sortint dels portals de pressa, tenallada per la por, amb ganes de quedar a resguard d'aquell aire tèrbol. Lara Das no podia més, havia arrossegat els peus sobre l'asfalt des de feia mitja hora llarga i el cos ja no li responia. Però encara li faltava un últim esforç, un esforç necessari per arribar fins a la porta de la fàbrica i esperar que Tobies Ot sortís. Un, dos, tres. A banda i banda d'avinguda, mentre esperava que el semàfor es posés verd, els cotxes patrulla i els ulls vigilants. I llavors, a punt de posar ja un peu sobre la franja de vianants, va veure la sortida precipitada d'un escamot de control. S'enduien Tobies Ot, lligat de mans i peus, amb la cara desencaixada, arrosegant els peus en direcció al furgó ambulància. La va mirar un instant abans d'acotar el cap per entrar al vehicle i al seu rostre, des de la distància prudent, Lara Das hi va llegir la cal·ligrafia espessa de la por.

Lara Das / No tanquem mai / 1/22

Per tot arreu els camions de seguretat, els ulls vigilants, els botons de les alarmes. No n'hi havia prou amb el toc de queda que el dia també havia d'estar sota control. Lara Das va sentir que una esgarrifança se li clavava als turmells quan va creuar l'avinguda i va girar cap a la dreta en direcció a la botiga. Era encara prou lluny per veure'n el rètol exterior però alguna cosa la va posar en alerta. L'aire s'havia enrarit, s'havia tornat espès i fosc. S'acostava la boira, aquella bafarada densa de rosa reblanit. Però no era això, no encara, alguna altra cosa, una mena de cosa informe i transparent amortia el pes de la llum que s'escolava sota l'horitzó desfet del matí. 

Va avançar lentament, pesadament, penosament, sobre la vorera ribetejada de gris. Va obligar els peus i les cames a seguir la línia de la direcció exacta que poc a poc l'acostava a la botiga. Dins dels seus pensaments, viva encara, preciosa, la imatge dels pollets farcits de colors, les seves panxes golafres amunt i avall, engolint les escorrialles de la seva mort recuperada. Un, deux, trois... Havia promès que els ajudaria i ho faria, per això havia sortit de casa a plena llum de dia a comprar més llaminadures, sense por que algú la reconegués pels carrers vigilats, suportant el dolor de les articulacions, oblidant que en aquella hora algú la devia estar buscant pels laberints interiors del Gran Teatre.

L'aire gris, el matí gris, la pedra grisa de la vorera i els ulls de vidre dels cotxes de control a la cantonada, i a tocar, prou a prop per veure-ho clarament, la persiana abaixada de la botiga, els llums tancats, el silenci pregon. "No tanquem mai", li havia dit la dona el primer dia que ella va tenir esma de preguntar-li pels horaris, "de dia i de nit, sempre hi haurà algú per servir-la, Només ha de recordar la contranseya". Però aquell dia les previsions havien fallat. Un imprevist, una casualitat, una delació. Justament aquell dia que ella necessitava entrar i endur-se tots els colors que hi havia al fons de la rebotiga la porta era tancada amb pany i clau i un cotxe de policia vigilava al carrer. Lara Das va passar-hi pel davant intentant evitar que la mirada se li anés cap als vidres del vehicle. Va passar a poc a poc, fent un esforç majúscul per arrossegar els peus sense que el dolor la partís en dues meitats, i va arribar fins a la cantonada contrària. Llavors, a resguard de la vista dels agents, va repenjar-se una estona a la paret per recuperar l’alè. Com fos, havia d'aconseguir arribar a la porta de la Mafton URK i explicar-li a Tobies Ot que no havia pogut aconseguir res.